Archive | 19 de març RSS for this section

Extramurs

Aquesta iniciativa de caràcter periodístic consisteix a allunyar-se de les fonts predominants d’informació vingudes dels grans mitjans de comunicació. Porten dos anys amb aquest projecte i segueixen treballant en ell. Les grans cadenes i mitjans de comunicació en general poden permetre’s envià corresponsals allà on passin coses que vulguin explicar. Aquesta informació en enviada a la redacció i posteriorment filtrada i modificada. Aquest grup de comunicadors formats a la facultat de comunicació Blanquerna volen aconseguir una informació autòctona, sense filtres. Les seves fonts es basen en informadors situats en el mateix terreny, bloggers i videoaficionats que no maquillen la realitat. És ben sabut que els medis tendeixin a ser sensacionalistes i tenen masses interessos per mig. En l’àmbit de contingut no ha sigut gaire extens, però han creat un debat improvisat sobre la situació a Ucraïna. S’ha arribat a conclusions que inciten a pensar que realment la premsa, tant escrita com audiovisual, maquillen els fets. Un punt de vista important que ha sortit és que s’ha d’escriure coneixent el terreny. No hi ha informació més fiable que la que es té de més primera mà, amb els mínims intermediaris possibles.

Javier Calvo Salietti

 

Mama Jane’s project

“In dreams begin responsabilities” Delmore SchwartzImagen

SONY DSC

En aquesta fotografia: Angels Ferrarons, Gemma Garcia, Marcial Clotet i Maritza García

Avui, 19 de març del 2014 s’ha celebrat un acte a l’aula 101 de la Facultat de Comunicació Blanquerna, on s’hi ha explicat el Mama Jane’s Project. Es tracta d’un projecte que es desenvolupa entre Barcelona i Kenya. Les protagonistes de l’acte han sigut la Gemma Garcia, llicenciada en Periodisme, treballa de responsable de comunicació del paisatge urbà a l’Ajuntament de Barcelona ; Angels Ferrarons, llicenciada en Belles Arts, treballa a l’àmbit de l’assistència social; i Maritza García Castillo, alumna de tercer de Publicitat a Blanquerna. Orientada per Marcial Clotet es fa càrrec de la progarmació del màrqueting de Mama Jane’s project. En la presentació Clotet, professor de la FCB ha introduït una petita reflexió sobre el context en què ens trobem avui en dia.

Ja un dia Mahatma Gandhi va dir “En la tierra hay suficientes recursos naturales para satisfacer las necesidades de todos pero no tantos como para satisfacer la avaricia de pocos.” Actualment ens trobem, no pas en una crisi econòmica, sinó en una crisi ètica, de valors morals. Un món que ens interroga sobre nosaltres mateixos i ens pregunta qui volem ser en un futur pròxim, immediat. La paraula crisis prové del grec “krisis” = “decisió”; segons el professor Clotet el significat és molt revelador perquè precisament el que aquest present ens demana és decidir que volem ser o que volem deixar de ser. També ha fet referència a la teoria del caos: una papallona batent les seves ales a Sant Francisco pot causar un terratrèmol a la Xina. És així com Mama Jane neix del caos per trobar un ordre, una organització.

Karen Blixen va ser una burgesa danesa que va marxar a Kenya, on va crear una plantació per tal d’ajudar els més desvalguts a poder treballar. Té molta relació amb la idea de crear un projecte en comú per ajudar a aquells que més ho necessiten i en una entrevista va declarar que el millor consell per com viure la vida era: “Ante todo ser valientes, tener el don de amar y gozar de buen humor.” Així defineix Marcial Clotet a les tres participants de la conferència: Gemma, Angels i Maritza. La Gemma Garcia l’estiu del 2012 coneix a una noia, la Clara, que vivia Àfrica i gràcies a ella coneix Mama Jane’s project. Juntament amb l’Angels que un any marxa a fer de voluntaria a Kenya coneix també a la Clara i el projecte. Aquestes dues protagonistes i Maritza García formen Mama Jane’s project de Barcelona.

Context cultural i geogràfic

Kenya

Població: 39 milions d’habitants

Esperança de vida:
57 anys

Promig de fills per dona: 8,42

Població alfabetizada: 85’1%, és un nombre força elevat però no vol dir que tinguin oportunitats professionals

Idiomes: Swahili i Anglès ja que van tenir 73 anys de colònia britànica.

Les tribus a Kenya és un dels principals conflictes al país, el símbol del país són els massais, que representen l’1% de la població. És la minoria que s’ha venut turísticament, ja que el 63% de PIB de Kenya prové del turisme.

Coneix la Mama Jane

Història de la Mama Jane, traducció de Maica Castells:

“Sóc la Jane, tinc 53 anys I sóc vídua. He tingut sis fills que he infentat jo mateixa i la resta 50 que m ‘ha entregat la vida. Després de la mort del meu marit, la meva vida va canviar.

Jo aleshores treballava en una oficina dels Serveis Aeris de l’aeroport de Nairobi. De tornada del treball cap a casa, sempre veia nens del carrer jugar amb les deixalles, i pensava…Què puc fer per aquesta mainada? De vegades m’aturava i parlava amb ells.

Sempre em demanaven diners per comprar alguna cosa de menjar…Jo em preguntava on dormien? Tenia el cap ple de dubtes sobre aquests nens… I una vegada al tornar a casa, em vaig trobar amb dos dels nois del carrer. Després de comprar-los alguns aliments, i parlar amb ells, van aceptar venir a casa meva.

A partir d’aquest moment, i després de poder viure d’aprop les dures experiències que els hi havia tocat viure, ja no els podía deixar marxar. Deixant-me portar pel cor, i de manera no massa conscient, vaig anar acceptant als que anaven arribant i s’instal.laven amb nosaltres. Tots viviem a casa(13 nens incluint-hi els meus, 2004. Em vaig adonar de què els nens que viuen al carrer, desitgen tenir una oportunitat de canvi per a millorar les seves vides.Jo també vaig poder-ho experimentar a través dels meus fills. El sofriment d’estar sense pare. També m’adonava de la dificultat de viure només amb un dels dos pare/mare. Així que vaig començar a donar oportunit
ats als nois i noies del carrer. Vaig decidir donar-los l’oportunitat de créixer amb l’amor d’una mare”

L’any 2009 es traslladen a un “slum”, és un barri de barraques construit sobre un evocador d’escombraries i per on hi passa un conducte de gas pel mig,. No només Mama Jane està situat en aquest barri, el 61% de la població d’Àfrica subsahariana viu en slums. Les famílies del voltant comencen a donar els fills a càrrec de Mama Jane. Així va començar la història del projecte.

Fa 3 anys la Clara arriba a Kenya i coneix a un curs escolar a la Mama Jane. Aquí comencen a entrar els “Muzungus” (els blancs) al projecte. La clara parla d’això a la família , crea un grup de Facebook i sola viatja de Kenya a Premià portant recursos. Comencen a anar alguns grups de voluntaris fins que l’estiu del 2013 la gemma i l’Angels arriben a Kenya i s’adonen que volen continuar amb aquesta ajuda. Es veuen amb la necessitat a crear una ONG per poder demanar recursos, des d’aquí Barcelona. Com l’Angels ha dit : “Tenim l’essència: l’amor i la protecció d’una mare. Nosaltres estructurem l’organització.”

Els pilars fonamentals

Pel que fa l’àmbit educatiu, tradicionalment la “teacher-mummy” feia classe a tots els nens junts dins les barraques. Les fites que han aconseguit l’any 2013 han sigut: l’escola prim3ria per 74 nens i poder pagar exàmens i adquirir certificats de secundària. Els objectius que tenen previstos pel 2014 són: poder pagar classes de reforç escolar primaria, una secundària per a 34 adolescent i poder tenir accés a la universitat.

En l’alimentació, s’ha aconseguit un programa de menjar, amb un pressupost de 500 euros anuals i de mitjana els nens s’han engreixat 3,5kg en un any. Els objectius que tenen per aquest any són la millora del menú setmanal, ja que estan cobrint l’alimentació a un nivell molt bàsic.

El tercer pilar més important de Mama Jae’s project és la sanitat. A Kenya no hi ha sanitat pública i en els slums les condicions d’higiene són precàries. Tabé hi ha malalties comunes com la Malaria, infeccions respiratòries, infeccions estomacals o Dermatitis. Les fites del 2013 han sigut aconseguir un acord amb un dispensari local, la possibilitat de revisions mèdiques anuals, un diagnostic mèdic d’urgència i medicaments amb prescripció. Els objectius per l’any següent són aconseguir una assegurança mèdica, una prevenció de malalties i una millora de les condicions higièniques.Com es gestiona tot?

Han creat un procés de checklist setmanal, aquesta llista informa la seu de Barcelona sobre els nens: on han dormit, qui ha arribat de nou, qui ha marxat, si han anat a escola o no etc. També serveix pel seguiment de casos molt diversos: 28 totalment orfes, 40 adopcions de mama Jane, 74 beques escolars de primaria i 34 adolescents internats a Rusigna.

Pel que fa les subvencions de menjar són gràcies a l’ONG Aztivate. El pagament a proveïdors es fa via mòbil, és molt important evitar el pagament amb efectiu per tal que Mama jane no es vegi amb el dilema d’ajudar econòmicament a la gent que li demana. A més a més, han creat un sistema de fitxes de les necessitats urgents setmanals: nens malalts, destrosses de les barraques.

“El més important dins de la gestió a l’organització és la comunicació constant” declara la Gemma.

Comunicació de Mama Jane’s project

La responsable de la comunicació en l’organització és la Maritza García. Existeixen dues etapes en l’evolució de la propaganda d’aquesta ONG. Per una banda, en una primera etapa la Clara va crear un grup de Facebook “ un petit esforç per un somriure”, un blog titulat “Jerancy children”(nom de l’escola): http://jenracychildrenshome.blogspot.com.es i una difusió del projecte Mama Jane’s a ràdios locals i xerrades a escoles. Per altra banda, la segona etapa comença l’any 2013 quan monten un equip de treball específic per construir un pl4a de comunicació i un redisseny del logotip; van voler captar l’essència de Mama Jane’s: el somriure dels nens i el pilar del projecte que és Mama Jane. Aquest any 2014 han creat la pàgina web oficial que encara està en construcció: http://www.mamajane.org.

Com colaborar amb Mama Jane’s project?

– Concerts benèfics a la discoteca Titus(Badalona) i la sala Luz de Gas (Barcelona).

– Botigues solidàries amb collarets de les dones massais.

– Llurament de llibres usats a casa a la recepció de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Seran venuts a la parada de llibres el dia de Sant Jordi (Premià).

– Possibilitat de donar 1€ al mes (https://www.teaming.net/mamajane-sproject).

Carlota Colom

 

Una vida una historia (Buscando historias)

Buscando historias es una forma de hacer nuevo periodismo. Ana Salvà, antigua alumna de la Facultat de Comunicación Blanquerna y actual periodista, nos muestra su forma de dar a conocer historias que duermen bajo tierra. Innovar es un concepto que define de manera exacta el proyecto que están llevando a cabo ella y su compañero.

El principal objetivo que se propone esta empresa es mostrar los sentimientos y pensamientos de esas personas. Otro aspecto importante es conseguir que se abran en cuerpo y alma ante ellos, los periodistas.

Una de las historias que ha tenido más éxito ha sido la de una mujer tatuadora en su tribu, llamada Whang Od. Encuentro oportuno enlazar un vídeo donde ella aparece explicando su vida, y como surgió todo: http://buscandohistorias.com/filipinas/whang-od-la-tatuadora-kalinga/

¿Qué sería de estas historias si nadie no invirtiera tiempo en ellas? Pienso que en Occidente se vive de forma egocéntrica. Realmente lo que le preocupa a una persona es estar bien y ganar dinero. Pero, ¿qué pasa con aquella gente que lo pasa mal? Aunque no nos perjudique de cerca estamos ensuciando aquellos valores que tanto nos costaron inculcar a las nuevas generaciones y que poco a poco se van degradando. Así que, ¿qué vamos a hacer para mejorar este mundo? Os invito a la reflexión y os invito a pensar si cada día que pasa verdaderamente hacéis algo por alguna persona que realmente lo necesite.

El mensaje que quiere lanzar Ana Salvà al oyente es que no sólo las personas que conocemos son importantes, sino que también lo son aquellas que tienen alguna cosa que explicar pero que aún no han tenido la ocasión de ser escuchadas.

24 son las historias que esta empresa ha realizado de forma totalmente humilde. En la primera temporada, donde grabaron 12 historias, ella financió el viaje vendiendo tarjetas de Iberia. “Dormíamos en habitaciones sin ventanas, en el tren, en el suelo… Y nuestro gran espacio de trabajo fue el baño. Nos dimos cuenta que en China hace mucho frío y, el baño era un punto de calor, así que nos pusimos a trabajar allí”, nos cuenta Ana Salvà en una anécdota de su viaje.

Resulta interesante que siendo tan joven Ana Salvà se interese en este ámbito de la comunicación periodística. Hace lo que los otros encuentran, o más bien piensan, que no vale la pena. Todos somos importantes siempre y cuando tengamos algo que pueda interesar al mundo. Y efectivamente esta gente tiene más vivencias que mucha de la gente que vive en Barcelona, por ejemplo.

El objetivo inicial es dar una llamada de atención. Contar que ahí fuera hay mucha gente con historias muy interesantes y que nadie ha considerado que fueran a ser buenas.

Ana Salvà junto con su empresa se dedica a recopilar no historias, sino vidas de gente que en su día fue callada. Ella lo único que ha hecho es dar voz y poner cara a sucesos inimaginables para un occidental.

Todos somos responsables de lo que pasa en este planeta llamado Tierra. Así que pongámonos en acción para que aquellos más desfavorecidos tengan las mismas posibilidades de aprendizaje.

dar-voz-a-los-callados

Ariadna Pey

 

La maleta és la història (Giza, la niña de la maleta)

Avui, 19 de març a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna se’ns presenta la història de Giza, la niña de la maleta, un documental dirigit per David Serrano Blanquer amb la col·laboració de la Silvia Morón, documentalista i co-guionista d’aquest documental i Jaume Benet realitzador del documental. Tots tres són docents a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Finalment el moderador d’aquest acte ha sigut en Federico Szarfer alumne de la 14 promoció. Aquest documental tracta la història d’una família jueva que intenta mitjançant tots els mitjans sobreviure al gueto de Varsòvia. El gueto de Varsòvia era un barri on els alemanys hi van construir murs alts perquè la gent que estava dins no pogués conèixer el que estava passant a fora. “ En aquell gueto estaven els meus pares, que desgraciadament no van poder marxar”, explica Giza en el documental.

Quan va ser treta del gueto de Varsòvia solament tenia vuit mesos i a més estava greument malalta. Durant la seva estada amb la família cristiana se li va canviar la identitat i adjudicar el nom de Stefcia.

Quan s’acabà la guerra Giza va ser acollida pels seus oncles, l’única família que li quedava. Aquesta única família que Giza tenia se la va endur a l’Uruguai on allà començà la seva vida volent deixar enrere el passat. Quan vivia amb els seus oncles alhora la seva família d’acollida li enviaven cartes per poder saber com es trobava, però malauradament els seus oncles li ho van ocultar durant molt de temps.

És així com després de seixanta-cinc anys Giza es retrobava amb aquella família d’acollida. Un dia qualsevol Giza va rebre una trucada inesperada des de Varsòvia. La primera reacció que va tenir ella va ser dir: “jo ja no tinc família a Varsòvia”. Però li digueren que aquí l’estava buscant la família que l’acollí més de set anys. Giza, en estat de xoc no s’ho podia creure. Així que li passaren una fotografia on s’hi va reconèixer quan era petita.

“Em vaig adonar que el meu rol a la vida és transmetre aquesta història perquè el món, ignorant o no, aprengui i lluiti perquè mai més ningú sigui inferior o superior a algú”, ens diu com a tall de reflexió.

El documental conclou amb l’explicació dels nets. Els hi dóna moltíssima importància perquè considera que són allò que els nazis no van poder destruir.

A continuació us trobareu un enllaç on s’entrevista en David Serrano Blanquer, director d’aquest emotiu projecte:

Ariadna Pey

img_5169 img_5170

La construcció d’un nou periodisme (Les veus incòmodes)

La informació és poder de Francis Bacon reflecteix que quan més coneixement es té de les coses o com menys ignorant es deixa de ser més poder es té. Però havent escoltat en Roger Palà, Jesús Rodríguez i Xavi Artigas m’adono que moltes vegades s’abusa d’aquest poder.

Les veus incòmodes treballen per crear un espai on el ciutadà, primer de tot, es senti partícip d’aquella notícia. D’aquesta manera volen aconseguir que la gent del poble s’assabenti realment del que està passant i explicar les coses amb pèls i senyals i no redactar i treure allò que interessa més o menys els mitjans de comunicació. En Roger Palà en la seva intervenció ens diu que Les veus incòmodes tenen més dificultats a l’hora de difondre el seu missatge. La causa? N’hi ha quatre. Però dues d’aquestes considero que són les més importants. La primera que ens explica és que els que realment treballen per canviar les coses tenen menys recursos que les grans empreses, governs… I això què significa? Doncs que tenen menys diners per poder invertir en la comunicació. La segona causa, una de les que estem vivint actualment, és el soroll de la sobreinformació. En Roger Palà ens diu textualment: “Hi ha massa informació i això genera un volum informatiu que en teoria hauria de fer que estiguéssim ben informats, però resulta tot el contrari.” Aquesta sobreinformació és el detonant que fa que el ciutadà desestimi la informació i prefereixi estar entretingut.

Seguidament en Jesús Rodríguez ens parla dels diferents moviments socials. Aquests moviments es senten estafats, enganyats, manipulats… En Jesús Rodríguez posa en relleu que“els ciutadans es senten d’aquesta manera perquè els mitjans de comunicació no tenen en compte la persona directament afectada, sinó que prioritza les fonts oficials deformant la realitat.”Aquesta reflexió que Jesús Rodríguez dóna a conèixer explica que el que de veritat haurien de fer els mitjans de comunicació és centrar-se en allò que el ciutadà vol llegir, sentir, veure. Al cap i a la fi el que es vol veure són fets i no demostrar que aquesta informació que disposen els mitjans de comunicació pot ser manipulable perquè així l’únic que aconsegueixen és perdre credibilitat.

L’últim a parlar en aquest acte Les veus incòmodes és en Xavi Artigas. Ens comenta que ells van ser els primers que van treure un vídeo de l’Esther Quintana, la dona que va ser mutilada per part dels Mossos d’Esquadra amb pilotes de goma. Aquest exemple facilita entendre el que ens volen comunicar. Els Mossos d’Esquadra en tot moment van negar que haguessin fet servir pilotes de goma. Més tard es va demostrar amb aquest vídeo que altra vegada els mitjans de comunicació havien deformat la realitat. El Xavi Artigas reivindica que les persones que estan fent periodisme de debò són la gent humil, com ells, que no cobren ni un duro, ens diu. Com a última reflexió podem extreure que els mitjans de comunicació necessiten guanyar-se de nou la confiança que han deixat perdre. La informació necessita estar mil·limetrada i més quan es tracta de notícies que apel·len a sentiments, persones, vides, famílies…

Així doncs, la citació de Francis Bacon hauria de ser actualitzada com ho està sent la societat. La informació és poder sempre i quan sigui difosa de manera humil i periodística. L’objectiu principal que s’ha de complir és aconseguir que el ciutadà s’assabenti de tot el que passa arreu del món amb el simple concepte de ser veraç.

Ariadna Pey

arii

 

THE WIRE

El miércoles 19 de marzo se llevó a cabo la conferencia sobre la serie The Wire en el aula 201 de la Facultat de Comunicación Blanquerna. Xavi Peralta, alumni de la 11a promoción de la Facultad de Comunicación Blanquerna se encargó de presentar el acto .

The Wire es una serie de televisión norteamericana que se estrenó en el canal Home Box Office. La trama intenta reflejar de la forma más fiel posible la realidad que se vive en Baltimore, Maryland, lugar donde está ambientada y el cual se ha convertido en una industria de la heroína. La serie policiaca, ideada, escrita y producida por David Simon produjo una controversia de opiniones, un gran ejemplo, es la disparidad de opiniones que se reflejó en el acto “The Wire, la realitat més enllà de la ficció”.

La serie no se dirigía a la audiencia generalista sino a ese sector de abonados que demandaban un producto con unas características concretas. El proceso para poner en marcha los elementos del producto fue muy extenso con un estudio minucioso de lo que se iba a crear. Se tardó diez años en que The Wire viera la luz ya que David Simon pasó mucho tiempo realizando un exhausto trabajo de campo en Baltimore para empaparse bien de qué es lo que estaba sucediendo allí y cómo lo iba a contar.

Respecto a la conferencia Nacho Cabana, guionista profesional desde el 1993 trabajando en series como Compañeros o Médico de Familia entre otras, sostuvo: “Carece de estructura narrativa, pasas el cincuenta por ciento de cada capítulo sin saber qué está sucediendo.” Destacó que los actores no llevan a cabo una buena interpretación y por esta razón no son creíbles y que el intento de Simon por hacer de la burocracia la trama le resultaba irritante.

Se debatió sobre las razones por las que en España no se lleva a cabo una serie de éstas características ya que el público está preparado y agradecería una narrativa libre de personajes excesivamente estereotipados. Miguel Morant, el director de programación de ficción de Telecino, expresó que es difícil hacer un producto diferencial y que tenga éxito, “la televisión es un medio rutinario y de costumbres”, citó.

España y Estados Unidos parten de bases muy distintas, el presupuesto norte americano está muy por encima del español. Santi Suárez, productor y guionista, planteó una reflexión sobre la cantidad de tiempo que se debe emplear para documentarse y conseguir un producto de calidad. ¿De cuánto tiempo disponen los guionistas, productores y directores en España? Sugirió. Quiso evidenciar la relación que tienen los costes y el tiempo imprescindible para que pueda existir un producto como The Wire.

Mientras que Nacho Cabana argumentaba las razones por las que la serie no le parecía un buen producto, Santi Suárez se presentaba como un seguidor indiscutible que la calificaba como un trabajo espléndido. Por otro lado Miguel Morant daba una opinión basada en su experiencia industrial y aportaba datos que hacían comprender que un producto así no es fácil de producir, de vender ni de mantener con un número de audiencia alto.

Se mencionaron también algunas series que podían tener un parecido a The Wire y junto con este tema se debatió también sobre cuál es el modo de consumición de series actual. Sólo una persona de entre todas las de la sala afirmó que veía más series por televisión que por internet.

La conferencia dio para mucho, los invitados interactuaron mucho entre ellos y con el público, mostraron ser carismáticos y grandes profesionales en sus respectivos ámbitos. Hubo momentos de humor, de debate y de reflexión que convirtieron la conferencia en un acto que no tuvo desperdicio.

 

Mireya Ibáñez López