La meva mirada

7Sóc la Carlota Colom i sóc alumna de Periodisme  a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Aquest any he pogut participar en les XX Jornades Blanquerna i he de dir que ha sigut tota una experiència! He pogut viure les emocions del primer acte per cobrir, els nervis de com serà això d’assistir a actes i redactar-los amb un període de temps predeterminat, la responsabilitat d’editar els textos dels meus companys i corregir les faltes. He de dir que aquesta última tasca m’ha servit per acabar de repassar i aprendre del tot moltes normes gramaticals i ortogràfiques tant de català com de castellà. Trobo que ha sigut enriquidor poder modificar els errors en l’escriptura dels altres redactors perquè, tant els seus com els meus, m’han quedat gravats a la memòria. Si he de dir una cosa positiva i una negativa d’aquestes Jornades, podria dir que la positiva ha sigut que al final tot l’equip hem fet tasques que realment no ens tocava però les hem fet amb total llibertat i ajudant-nos uns als altres, per tal de dur a terme el nostre objectiu: crear un blog digne i informativament veraç! En canvi, podria dir que una cosa negativa d’aquests tres dies han sigut les tensions en els moments més justos, estar pendent del que et toca cobrir i també procurar que tot vagi com hauria d’anar. Fer una fotografia mínimament bona, parar atenció, redactar el més ràpid i bé possible dintre de l’abast i el temps. Tot això ha omplert la meva experiència del 18, 19 i 20 de marc del 2014; una feina estressant, sí, però és la feina d’un periodista no?

Carlota Colom

Raisevoice.com

Avui al migdia a la Facultat Comunicació Blanquerna s’ha celebrat l’acte de raisevoice, projecte de final de grau d’Antonio Guerrero, que per compromisos laborals no ha pogut assistir, i Arturo García que s’ha encarregat de fer l’exposició. Els dos llicenciats en Publicitat i Relacions Públiques a Blanquerna.

En el projecte, diu Arturo García van optar per l’opció més arriscada.: van decidir crear una plataforma de crowdfunding. Són unes plataformes online per tal d’aconseguir una subvenció i desenvolupar projectes de tots tipus. Raisevoice és una plataforma solidària.

La idea sorgeix a partir de la crisi econòmica, l’any 2012. S’adonen que hi ha tres aspectes molt importants: la cooperació(entorn), la universitat (societat), i el crowdfunding (financiació). Però es troben amb un problema: el mercat està saturat, hi ha massa plataformes de crowdfunding i la gent no s’acaba de fiar. “Som l’única plataforma al món que es caracteritza pel desenvolupament de cooperació universitari; projectes fets per universitaris per a universitaris.” ha declarat Arturo García.

No només demanen diners sinó que intenten trobar voluntaris o voluntaris i aportadors al mateix temps. Van decidir fer-ho dins del marc de les universitats Ramon Llull per l’especialització, el compromís, el talent, l’amplificació, la comunitat i el rigor.

“Volem que els nostres voluntaris tinguin implicació, ganes de col·laborar, proactivitat i sobretot innovació. Sense vosaltres us asseguro que no funcionarà.”, Arturo García.

A continuació us enllaço la pàgina web del projecte:

http://www.raiseavoice.com/beta/

 

SONY DSC

Arturo García durant la presentació de Raisevoice.com

Carlota Colom

Webdoc, el diàleg amb la realitat

 

SONY DSC

                    Èrika Sànchez, moderadora; Àlex Badia i Isidora Guàrdia

Les XX Jornades Blanquerna ens han presentat avui dia 20 de març la conferència de Webdoc a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Els participants de l’acte han sigut: Isadora Guàrdia, doctora de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València; i Àlex Badia, soci de Barret Films.

“La realitat està per davant de nosaltres sempre, el que fem és intentar dialogar amb ella.” Ha dit Isidora Guàrdia. Encara es discuteix si el documental és un gènere o una manera de fer de l’autor. Transmedia ha trencat el context de tot, intenta involucrar a un tipus d’espectador diferent. És un espai de nova construcció on l’espectador influeix, participa i fins i tot decideix la trajectòria de producció. La idea és incloure un tipus d’espectador que és capaç de gestionar, que té una capacitat activa en el procés.

El transmedia ha de participar dins d’una plataforma online i ha de ser interactiu. Consisteix de la utilització de suports diferents que modulen i construeixen el tipus de narrativitat. “Quan fas un seguiment constant de determinants materials fa que sàpigues molt d’ells. Vas descobrint que hi ha altres manera de contar històries.” Declara la doctora Guàrdia. Les relacions tradicionals entre literatura i cine tenen molt a veure amb el procés transmedia. Es tracta de la transformació d’un text primer en un altre llenguatge a partir duna representació concreta. Transmedia és ell concepte d’autoria col·lectiva, de trencar la linealitat, trencar la manera de fer més ortodoxa.

Durant la presentació d’organitzacions que exerceixen el transmedia com a manera de documentar la realitat, Isidora ha destacat el Nacional Film Board of Canada, projecte que estudia el documental. Out my window, un apartat del projecte web, et permet acompanyar a la gent del que observa a través de la seva finestra. També s’ha mencionat la iniciativa que va començar l’any 2013 per parlar de la memòria de barri, amb tècniques que s’adapten a la gent gran. S’està introduint a participar políticament persones en un projecte de fer dues pàgines de llibre de tela il·lustrant artesanalment la història del seu barri. També es penjarà audiovisualment com a llibre digital: http://www.craftcabanyal.blogspot.com.es

Àlex badia, l’altre protagonista de l’acte, va participar en el programa de Salvados pel seu documental de l’accident de metro a València. Ha descrit la ciutat com a una ciutat arrasada, plena de corrupció, ha utilitzat la metàfora d’una ciutat coberta de cendra. “L’estratègia de silenci ha funcionat durant molts anys”, cita Àlex. A part del projecte de l’accident del 2006 a València també treballa a “Las voces de la memoria”. És un web documental que explica la història de la relació que té la música amb els nostres sentiments i com en un cas extrem com en els malalts d’alzheimer pot influenciar.

L’acte ha acabat amb un debat sobre les llicències que es necessiten per poder crear aquestes plataformes transmedia i la possibilitat que té aquesta manera de documentar de plasmar la realitat des del punt de vista dels protagonistes.

Carlota Colom

Mama Jane’s project

“In dreams begin responsabilities” Delmore SchwartzImagen

SONY DSC

En aquesta fotografia: Angels Ferrarons, Gemma Garcia, Marcial Clotet i Maritza García

Avui, 19 de març del 2014 s’ha celebrat un acte a l’aula 101 de la Facultat de Comunicació Blanquerna, on s’hi ha explicat el Mama Jane’s Project. Es tracta d’un projecte que es desenvolupa entre Barcelona i Kenya. Les protagonistes de l’acte han sigut la Gemma Garcia, llicenciada en Periodisme, treballa de responsable de comunicació del paisatge urbà a l’Ajuntament de Barcelona ; Angels Ferrarons, llicenciada en Belles Arts, treballa a l’àmbit de l’assistència social; i Maritza García Castillo, alumna de tercer de Publicitat a Blanquerna. Orientada per Marcial Clotet es fa càrrec de la progarmació del màrqueting de Mama Jane’s project. En la presentació Clotet, professor de la FCB ha introduït una petita reflexió sobre el context en què ens trobem avui en dia.

Ja un dia Mahatma Gandhi va dir “En la tierra hay suficientes recursos naturales para satisfacer las necesidades de todos pero no tantos como para satisfacer la avaricia de pocos.” Actualment ens trobem, no pas en una crisi econòmica, sinó en una crisi ètica, de valors morals. Un món que ens interroga sobre nosaltres mateixos i ens pregunta qui volem ser en un futur pròxim, immediat. La paraula crisis prové del grec “krisis” = “decisió”; segons el professor Clotet el significat és molt revelador perquè precisament el que aquest present ens demana és decidir que volem ser o que volem deixar de ser. També ha fet referència a la teoria del caos: una papallona batent les seves ales a Sant Francisco pot causar un terratrèmol a la Xina. És així com Mama Jane neix del caos per trobar un ordre, una organització.

Karen Blixen va ser una burgesa danesa que va marxar a Kenya, on va crear una plantació per tal d’ajudar els més desvalguts a poder treballar. Té molta relació amb la idea de crear un projecte en comú per ajudar a aquells que més ho necessiten i en una entrevista va declarar que el millor consell per com viure la vida era: “Ante todo ser valientes, tener el don de amar y gozar de buen humor.” Així defineix Marcial Clotet a les tres participants de la conferència: Gemma, Angels i Maritza. La Gemma Garcia l’estiu del 2012 coneix a una noia, la Clara, que vivia Àfrica i gràcies a ella coneix Mama Jane’s project. Juntament amb l’Angels que un any marxa a fer de voluntaria a Kenya coneix també a la Clara i el projecte. Aquestes dues protagonistes i Maritza García formen Mama Jane’s project de Barcelona.

Context cultural i geogràfic

Kenya

Població: 39 milions d’habitants

Esperança de vida:
57 anys

Promig de fills per dona: 8,42

Població alfabetizada: 85’1%, és un nombre força elevat però no vol dir que tinguin oportunitats professionals

Idiomes: Swahili i Anglès ja que van tenir 73 anys de colònia britànica.

Les tribus a Kenya és un dels principals conflictes al país, el símbol del país són els massais, que representen l’1% de la població. És la minoria que s’ha venut turísticament, ja que el 63% de PIB de Kenya prové del turisme.

Coneix la Mama Jane

Història de la Mama Jane, traducció de Maica Castells:

“Sóc la Jane, tinc 53 anys I sóc vídua. He tingut sis fills que he infentat jo mateixa i la resta 50 que m ‘ha entregat la vida. Després de la mort del meu marit, la meva vida va canviar.

Jo aleshores treballava en una oficina dels Serveis Aeris de l’aeroport de Nairobi. De tornada del treball cap a casa, sempre veia nens del carrer jugar amb les deixalles, i pensava…Què puc fer per aquesta mainada? De vegades m’aturava i parlava amb ells.

Sempre em demanaven diners per comprar alguna cosa de menjar…Jo em preguntava on dormien? Tenia el cap ple de dubtes sobre aquests nens… I una vegada al tornar a casa, em vaig trobar amb dos dels nois del carrer. Després de comprar-los alguns aliments, i parlar amb ells, van aceptar venir a casa meva.

A partir d’aquest moment, i després de poder viure d’aprop les dures experiències que els hi havia tocat viure, ja no els podía deixar marxar. Deixant-me portar pel cor, i de manera no massa conscient, vaig anar acceptant als que anaven arribant i s’instal.laven amb nosaltres. Tots viviem a casa(13 nens incluint-hi els meus, 2004. Em vaig adonar de què els nens que viuen al carrer, desitgen tenir una oportunitat de canvi per a millorar les seves vides.Jo també vaig poder-ho experimentar a través dels meus fills. El sofriment d’estar sense pare. També m’adonava de la dificultat de viure només amb un dels dos pare/mare. Així que vaig començar a donar oportunit
ats als nois i noies del carrer. Vaig decidir donar-los l’oportunitat de créixer amb l’amor d’una mare”

L’any 2009 es traslladen a un “slum”, és un barri de barraques construit sobre un evocador d’escombraries i per on hi passa un conducte de gas pel mig,. No només Mama Jane està situat en aquest barri, el 61% de la població d’Àfrica subsahariana viu en slums. Les famílies del voltant comencen a donar els fills a càrrec de Mama Jane. Així va començar la història del projecte.

Fa 3 anys la Clara arriba a Kenya i coneix a un curs escolar a la Mama Jane. Aquí comencen a entrar els “Muzungus” (els blancs) al projecte. La clara parla d’això a la família , crea un grup de Facebook i sola viatja de Kenya a Premià portant recursos. Comencen a anar alguns grups de voluntaris fins que l’estiu del 2013 la gemma i l’Angels arriben a Kenya i s’adonen que volen continuar amb aquesta ajuda. Es veuen amb la necessitat a crear una ONG per poder demanar recursos, des d’aquí Barcelona. Com l’Angels ha dit : “Tenim l’essència: l’amor i la protecció d’una mare. Nosaltres estructurem l’organització.”

Els pilars fonamentals

Pel que fa l’àmbit educatiu, tradicionalment la “teacher-mummy” feia classe a tots els nens junts dins les barraques. Les fites que han aconseguit l’any 2013 han sigut: l’escola prim3ria per 74 nens i poder pagar exàmens i adquirir certificats de secundària. Els objectius que tenen previstos pel 2014 són: poder pagar classes de reforç escolar primaria, una secundària per a 34 adolescent i poder tenir accés a la universitat.

En l’alimentació, s’ha aconseguit un programa de menjar, amb un pressupost de 500 euros anuals i de mitjana els nens s’han engreixat 3,5kg en un any. Els objectius que tenen per aquest any són la millora del menú setmanal, ja que estan cobrint l’alimentació a un nivell molt bàsic.

El tercer pilar més important de Mama Jae’s project és la sanitat. A Kenya no hi ha sanitat pública i en els slums les condicions d’higiene són precàries. Tabé hi ha malalties comunes com la Malaria, infeccions respiratòries, infeccions estomacals o Dermatitis. Les fites del 2013 han sigut aconseguir un acord amb un dispensari local, la possibilitat de revisions mèdiques anuals, un diagnostic mèdic d’urgència i medicaments amb prescripció. Els objectius per l’any següent són aconseguir una assegurança mèdica, una prevenció de malalties i una millora de les condicions higièniques.Com es gestiona tot?

Han creat un procés de checklist setmanal, aquesta llista informa la seu de Barcelona sobre els nens: on han dormit, qui ha arribat de nou, qui ha marxat, si han anat a escola o no etc. També serveix pel seguiment de casos molt diversos: 28 totalment orfes, 40 adopcions de mama Jane, 74 beques escolars de primaria i 34 adolescents internats a Rusigna.

Pel que fa les subvencions de menjar són gràcies a l’ONG Aztivate. El pagament a proveïdors es fa via mòbil, és molt important evitar el pagament amb efectiu per tal que Mama jane no es vegi amb el dilema d’ajudar econòmicament a la gent que li demana. A més a més, han creat un sistema de fitxes de les necessitats urgents setmanals: nens malalts, destrosses de les barraques.

“El més important dins de la gestió a l’organització és la comunicació constant” declara la Gemma.

Comunicació de Mama Jane’s project

La responsable de la comunicació en l’organització és la Maritza García. Existeixen dues etapes en l’evolució de la propaganda d’aquesta ONG. Per una banda, en una primera etapa la Clara va crear un grup de Facebook “ un petit esforç per un somriure”, un blog titulat “Jerancy children”(nom de l’escola): http://jenracychildrenshome.blogspot.com.es i una difusió del projecte Mama Jane’s a ràdios locals i xerrades a escoles. Per altra banda, la segona etapa comença l’any 2013 quan monten un equip de treball específic per construir un pl4a de comunicació i un redisseny del logotip; van voler captar l’essència de Mama Jane’s: el somriure dels nens i el pilar del projecte que és Mama Jane. Aquest any 2014 han creat la pàgina web oficial que encara està en construcció: http://www.mamajane.org.

Com colaborar amb Mama Jane’s project?

– Concerts benèfics a la discoteca Titus(Badalona) i la sala Luz de Gas (Barcelona).

– Botigues solidàries amb collarets de les dones massais.

– Llurament de llibres usats a casa a la recepció de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Seran venuts a la parada de llibres el dia de Sant Jordi (Premià).

– Possibilitat de donar 1€ al mes (https://www.teaming.net/mamajane-sproject).

Carlota Colom

 

The only process is dialog

“We don’t have investigators, the only process is dialog” (“No tenemos investigadores, el único proceso es el diálogo”)

Hoy, Martes 18 de marzo del 2014 se ha celebrado una conferencia titulada: Why minorities and indigenous people are often victims of enforced disappearance: a global survey. Los participantes de esta conferencia han sido Elisenda Calvet (profesora de la FCB) y Jeremy Sarkin del grupo de Trabajos sobre Desapariciones Forzosas de la ONU y profesor en University of South Africa.

La conferencia ha empezado con una pequeña presentación del profesor Sarkin. Ha destacado su preocupación por las miles de desapariciones ocultas cada día y la falta de conocimiento internacional de los Derechos Humanos. También ha querido mencionar lo peligroso que puede llegar a ser hablar de este tema, se reafirma con esta cita textual: “It sends a message: if you talk about it, your relatives will be killed, your life will be disapeared”. (“Se envía un mensaje: si hablas sobre ello tus parientes serán asesinados, tu vida desaparecerá”)

Seguido de una pequeña introducción, el profesor ha empezado la conferencia definiendo “enforced disappereance” (desaparición). La desaparición forzosa es la depravación de la libertad. Cinco expertos de diferentes continentes, Jeremy Sarkin entre ellos, forman una organización que consiste en la investigación de casos de personas desaparecidas en todo el mundo. Sarkin es el representante de África.

La exposición se ha estructurado en diferentes apartados. El power point contenía toda la información que Sarkin iba mencionando para un mejor seguimiento de la presentación, ya que el acto se ha emitido en inglés.

En primer lugar, se ha lanzado una pregunta al aire a modo de reflexión inicial: Why disappearance happens and Why it happens in some particular groups? (¿Por qué la desaparición forzosa sucede y por qué sucede en alguns grupos determinados?). Seguidamente, se han dado algunos datos sobre los casos de la organización. Actualmente tienen 44.000 casos abiertos y aproximadamente 54.000 a punto de resolver. La evolución de las desapariciones forzosas juntamente con algunos ejemplos de países en concreto como China, Guatemala, Bosnia, Sri Lanka o Sudáfrica, entre otros, han ocupado la mayor parte de la presentación.

Finalmente, se ha destacado el apartado “enforced disappearences today” dónde el profesor Jeremy ha desmentido que las desapariciones forzosas sean una práctica del pasado, que estén limitadas en algunas regiones del mundo en concreto y ha afirmado que permanentemente existen desapariciones y reapariciones sin ninguna explicación aparente; “It happens everywhere, including Europe, including United States” (“Pasa en todas partes, incluyendo Europa, incluyendo Estados Unidos”)

Una hora más tarde del inicio de la exposición han empezado la ronda de preguntas. Los asistentes han podido desarrollar un poco más el tema de una manera más informal y directa por parte de Jeremy Sarkin. A modo de conclusión, las respuestas del profesor se han centrado en el desconocimiento que la población tiene sobre las desapariciones ya sea por la focalización extrema de los medios de comunicación en temas más superficiales. También porque los mismos países donde ocurren tienen la capacidad de esconder los hechos, como prisiones en montañas desconocidas o el llamado “blind eye”(ojo ciego) en los gobiernos.

Ha sido una conferencia rica en información muy particular y a la vez muy desconocida por todos los asistentes. Es por eso que para terminar la valoración es oportuno citar una de las frases finales del profesor Jeremy Sarkin: ”We have to do more to educate ourselves, on democratic issues, on promoting Human Rights” (“Tenemos que hacer más para educarnos, en temas democráticos, en la promoción de los derechos humanos”)

1

Carlota Colom Poveda

Qui som?

Lletraferits (amants de conrear les lletres) és un grup format per sis universitaris de la facultat de Comunicació Blanquerna. Aquest espai està dirigit a tots aquells que sempre volen saber-ne més. Els anomenats curiosos. Durant els dies 18, 19 i 20 de març es celebren les XX Jornades de Comunicació Blanquerna: Fora de camp, Comunicar l’invisible: la visualtització en l’era de l’espectacle mediàtic. La nostra fita es concentra a poder transmetre a l’usuari la informació dels actes que es portaran a terme aquests tres dies. Tots els membres del grup hauran de cobrir una sèrie d’actes complint l’objectiu inicial: saber que comuniquem perquè d’altres s’assabentin del món que ens envolta.

Juntament amb la nostra imaginació, originalitat i ganes de treballar ens proposem que aquest nou projecte desperti noves idees i diferents maneres d’enfocar la realitat. El que no es pot oblidar però, és que no només la informació és poder, sinó que el poder s’aconsegueix quan aquesta informació es sap comunicar de la forma més adient.

Mireya Ibáñez: directora i redactora.

Javier Calvo: subdirector, editor i redactor.

Carlota Colom: editora i redactora.

Ignacio Aguer: fotògraf i redactor.

Ariadna Pey: publicista, redactora i subeditora.

Xavier Roig: publicista i redactor.

 

EXPRESS

 

Ariadna Pey

 

PAINTING

 

Ariadna Pey

BEFRESH

 

Ariadna Pey

Sin título

 

Ariadna Pey